CARTA DELS VERDS DEL MÓN

Miquel Àngel Llauger
(text de la xerrada al Club Diario de Mallorca, 15/1/2001)

Ecologisme polític i globalització

Amics, amigues:
En primer lloc dec un agraïment al Club DM per haver-nos convidats a participar en aquest cicle de xerrades al voltant de la globalització. I en segon lloc, em toca fer un aclariment respecte del títol que he volgut donar a aquesta intervenció: Ecologisme polític i globalització. Els Verds som un partit polític, i per tant hem d'aprofitar aquesta ocasió per reflexionar sobre com ens hem de situar, com a força política, davant els fets complexos d'això que en diuen la globalització. Deixaré per als que en saben, els economistes i altres estudiosos, les descripcions minucioses i les anàlisis acadèmiques i tractaré d'oferir una reflexió política a la qual, per descomptat, estau convidats a participar.

Dividiré aquesta exposició en dos blocs: en el primer tractaré de caracteritzar la globalització. Ho faré, naturalment, sense cap pretensió d'implantar càtedra, i des d'una òptica ben definida, perquè tractaré d'explicar què significa la globalització pel que fa al repartiment dels recursos, a la justícia o a la possessió del poder. Aquesta caracterització em servirà de punt de partida per a les reflexions polítiques de la segona part, que podran donar peu al debat.

Què passa amb la globalització

Sol anar bé començar les caracteritzacions amb una definició. Aquí en teniu una: "La globalització és el procés pel qual les economies nacionals s'integren progressivament en el marc de l'economia internacional, de manera que la seva evolució depèn cada vegada més dels mercats internacionals i menys de les polítiques econòmiques governamentals" (Joaquín Estefanía: El poder en el mundo). Aquesta definició és interessant perquè s'hi apunten dos trets bàsics de la globalització: d'una banda allò més evident i que constitueix l'element nuclear de totes les definicions, es a dir, la integració de totes les economies en una de sola d'escala mundial; però d'una altra banda ja s'hi apunta la qüestió del retrocés del poder polític davant de poders econòmics (els mercats, en aquest cas).

He utilitzat una definició donada per un economista i que es refereix sobretot a qüestions econòmiques, cosa que no resulta estranya atès que la globalització sembla sobretot un procés econòmic. Tanmateix, el terme "globalització" és un terme difús i que sovint s'utilitza per referir-se a altres coses. Al cap i a la fi, també les relacions polítiques o les comunicacions es mundialitzen, és a dir, operen de cada vegada més a escala mundial. Hi ha la globalització del comerç i del moviment de capitals, però també hi pot haver una globalització de les estructures polítiques, dels moviments de població, de la producció cultural, de la defensa dels drets humans, de la informació, de la protecció del medi ambient i de moltes altres coses. Alguns d'aquests processos són nefastos per al planeta, per al benestar de les persones i per a la democràcia: d'altres, però, són elements a construir i a reivindicar.
El caràcter difús i complex del terme "globalització" ens ha d'alertar sobre la simplificació de la dinàmica entre els "favorables" i els "contraris" a la globalització. Els mitjans de comunicació van massa plens de referències a manifestacions o a iniciatives "antiglobalització". Resulta difícil identificar-se amb els que estan, simplement, en contra d'alguna cosa per la qual cadascú entén una mica el que vol.

Però tampoc no ens hem de conformar amb la resposta habitual que es fa des dels sectors (diguem-ne) progressistes no radicals. Ja coneixeu el paràgraf sencer, perquè es repeteix en bloc, convertit també en lloc comú que circula per articles, taules rodones i tertúlies: "No es tracta d'estar en contra de la globalització, que és una realitat, sinó dels seus efectes perversos". A continuació es parla de reformar, de corregir o de regular la globalització. Sí, però... Sí, però no. És a dir: la frase, formulada així, sembla referir-se a un estat de coses que en conjunt no és qüestionable sinó que simplement necessita alguns retocs per resultar impecable. El problema és que això també ho poden dir els participants al Fòrum de Davos.

Dir, sense més matisos, que s'està contra la globalització és simplista i vol dir poca cosa, però limitar-se a dir que s'està contra els seus efectes perversos és quedar-se curt. El que vull argumentar en aquesta exposició és que l'ecologisme polític ha de demanar un canvi de rumb profund, que no pot confondre's amb correccions de detall.

Estam, en definitiva, contra la globalització? Jo diria que estam contra aquest model de globalització que és incompatible amb un planeta de recursos finits, generadora de desigualtats abismals i sempre creixents i profundament antidemocràtica. Em centraré en tres qüestions, a tall d'exemple, per il·lustrar aquesta caracterització. Les tres qüestions seran: el canvi climàtic i les posicions dels diferents països a l'hora d'arribar a acords, els cultius transgènics i el funcionament dels mercats financers i les institucions financeres internacionals.

Canvi climàtic: comanden les empreses depenents de l'energia bruta

No fa gaire va tenir lloc a La Haia la darrera reunió de Nacions Unides sobre protecció del clima. L'objecte de la reunió era arribar a una versió definitiva del Protocol de Kyoto, adoptat l'any 1997, que permetés la seva ratificació per part dels diferents països i, per tant, la seva entrada en vigor. Els 39 països firmants del Protocol de Kyoto, tots països industrialitzats, s'havien compromès per al 2010 a una reducció del 5'2 % (respecte dels nivells de 1990) de les emissions de gasos hivernacle (el diòxid de carboni n'és el principal, però no l'únic). El conjunt de la Unió Europea es comprometia a una reducció del 8 %, i els Estats Units, a un 7 %. Amb molt poca voluntat de contribuir a la protecció del clima, Espanya va aconseguir el dret d'augmentar les seves emissions en un 15 %, una fita que a hores d'ara ja ha quedat curta. El Protocol de Kyoto és un primer compromís de la comunitat internacional amb objectius de reducció d'emissions contaminants. Les seves limitacions, però, són ben evidents. D'una banda, perquè el seu compliment estricte seria insuficient per aturar l'escalfament del planeta. D'una altra banda, perquè ha estat firmat per 84 països però encara no l'ha ratificat cap país industrialitzats, de manera que continua essent una declaració de voluntats. Doncs bé: la Conferència de La Haia no va aconseguir ni tan sols un avanç cap a la ratificació del Protocol: va acabar sense cap acord i les parts es varen comprometre a continuar les negociacions en una conferència posterior.

Els principals responsables d'aquest fracàs han estat els països de "línia dura" liderats pels Estats Units d'Amèrica. Aquests països volien un Protocol que els eximís de qualsevol esforç seriós de reducció de gasos hivernacle. Entre els mecanismes que proposaven hi ha possibilitat de comercialitzar sense límits els drets d'emissió entre una països i altres, és a dir, la mercantilització de l'aire. També defensaven la comptabilització com a reduccions de derterminades inversions que suposadament redueixen les emissions (i entre les quals hi ha qui vol comptar l'energia nuclear) o les actuacions en reforestació i en extensió de cultius (de dubtós poder de retenció de carboni). Aquests països demanaven, a més a més, l'adopció d'un Protocol sense poder sancionador. Proposaven, en definitiva, un acord de paper banyat. El final de la cimera sense cap acord ha de ser considerat una victòria d'aquests països amb posicions antiecològiques dures.

Convé ara fer un repàs d'alguns fets que expliquen com la influència empresarial va determinar la posició d'aquests països i, en definitiva, el fracàs de La Haia. L'aparició de les primeres informacions sobre el canvi climàtica va posar en marxa una poderosa ofensiva de les empreses que veien perillar els seus interessos. Les més actives han estat les petrolieres (especialment, les grans petrolieres, com Exxon Mobil, BP Amoco, Shell, Chevron i Texaco), encara que tota la indústria depenent de l'energia bruta s'ha sumat a la croada (indústria del transport, de l'automòbil, química, etc.).

Ens podem situar als Estats Units (la superpotència hegemònica, i allà on hi ha les petrolieres més poderoses), l'any en què es preparava l'acord internacional de reducció de les emissions hivernacle. El 1997 la indústria del petroli nord-americana va gastar 62 milions de dòlars (devers 11.000 milions de pessetes) en el que allà anomenen lobbying, és a dir, pressió sobre els representants polítics. En el mateix any, varen dur a terme una campanya publicitària de 13 milions de dòlars (uns 2.300 milions de pessetes) contra el Protocol de Kyoto. Entre 1991 i 1996, la indústria del gas i del petroli havia contribuït amb més de 53 milions de dòlars (uns 10.000 milions de pessetes) a campanyes electorals, bàsicament de candidats republicans. I algunes indústries tenien un programa de 5 milions de dòlars (prop de 1.000 milions de pessetes) per "formar" científics que mostrassin el seu escepticisme respecte del canvi climàtic. En aquests temps l'eix central de les estratègies d'influència de la indústria petroliera era la negació del fet del canvi climàtic. D'aquí que fessin ús extensiu d'una retòrica "científica" segons la qual el canvi climàtic era poca cosa més que una hipòtesi. La seva ofensiva, òbviament, també incloïa plantejaments catastrofistes sobre les pèrdues econòmiques i de llocs de feina que suposarien els compromisos de reducció i molt del que en anglès es diu "greenwashing", és a dir, cosmètica verda. La negació era el punt central de l'estratègia de la Global Climate Coalition, una associació empresarial "especialitzada" en fer campanya contra la reducció d'emissions i és encara l'argument preferit de les petrolieres americanes (Exxon Mobil, Chevron, Texaco).

Succeeix, però, que entre la comunitat científica el canvi climàtic ja és alguna cosa més que una hipòtesi. Les dades d'augment de les temperatures van coincidint amb les previsions dels científics que parlen de l'efecte hivernacle, i la ciutadania està cada vegada més conscienciada. Les indústries depenents de l'energia bruta (especialment les europees, com BP i Shell) arriben a la conclusió que la simple negació ja no serveix i canvien d'estratègia. Això no vol dir que la negació sigui abandonada del tot: en cada context, en cada àmbit, s'adoptarà el discurs que més convengui. La nova estratègia parteix d'una certa acceptació que ens podem trobar amb algun problema, però que seran la pròpia indústria i els mecanismes del mercat els que ho resoldran. D'aquí que les accions no s'adrecin tant a bloquejar els acords de reducció d'emissions (o no s'adrecin només a això, millor dit), sinó a pressionar perquè s'arribi a acords favorables als interessos de la indústria. I en aquest sentit, el fracàs de La Haia ha estat una clamorosa victòria d'aquests interessos empresarials. Totes les associacions empresarials han adoptat la tàctica de pressionar amb els mateixos arguments: els compromisos de reducció han de ser de tots els països i no només els industrialitzats, hi ha d'haver dret a un comerç il·limitat als drets d'emissió, s'han de poder comptabilitzar com a reduccions altres inversions (en absorbidors de carboni o en tecnologia suposadament neta), etc. És a dir: les mateixes "solucions de mercat" que defensaven els països que varen impedir que hi hagués cap avanç a La Haia.

Com s'ho fan? S'ho fan amb informes, amb campanyes publicitàries, amb finançament de partits polítics, amb el seu accés als centres de decisió, amb reunions, etc. És a dir: amb poder. Us en puc donar alguns exemples: la ERT (European Roundtable of Industrialists), un exclusiu club d'executius (amb els de Repsol i Iberdrola, per exemple) amb una immensa influència política a les institucions europees, va llançar, just un mes abans de La Haia, un informe de suport a les "solucions de mercat". Un altre exemple són les conferències internacionals sobre el clima organitzades per organitzacions empresarials. El WBCSD (World Business Council for Sustainable Development), una organització lligada a la Cambra Internacional de Comerç que té la funció de difondre la idea que les empreses tenen la solució als problemes ambientals, va organitzar una d'aquestes reunions durant la cimera d'on va sortir el Protocol de Kyoto. Aquesta mateixa organització, amb la Cambra Internacional de Comerç i representants de Texaco, Shell, Chevron i altres, es varen reunir a Dakar, abans de la Conferència de Buenos Aires (una cimera sobre clima anterior a La Haia) amb ministres d'energia i medi ambient de més de 20 països africans. Una altra forma d'exercir pressió és l'assistència a les cimeres: a la de Kyoto hi varen assistir més de 1.000 lobbyists ("pressionadors") de les empreses, a la de La Haia eren uns 4.000. La presència dels ecologistes a aquestes cimeres potser surt més als mitjans que la d'aquests lobbyists, però els resultats de les cimeres mostren de manera clara qui té més influència real. Un exemple final és l'accés continu d'aquestes organitzacions als centres de decisió política: el TABD (Transatlantic Business Dialogue), una organització empresarial europea i nord-americana que promou el lliure comerç entre les dues regions, té un contacte directe, una relació de feina diària, amb als representants governamentals de la Unió Europea i dels Estats Units: el seu "grup de treball" sobre el clima té un caràcter consultiu per a la Unió Europea, és a dir, té el peu posat allà on es couen les polítiques que haurien de protegir el clima.

Si m'he allargat una mica és perquè aquesta qüestió il·lustra de manera més que adequada les principals característiques de l'ordre econòmic internacional que vull destacar (i amb això vaig avançant les conclusions polítiques a les quals arribaré): primer, el dèficit democràtic brutal en els sistemes de presa de decisió política, i segona, el predomini dels interessos de les grans empreses sobre els interessos de les persones i els del planeta.

Transgènics: la vida feta una mercaderia

La qüestió dels cultius transgènics està esdevenint un dels principals cavalls de batalla del moviment ecologista de tot el món. Jo m'hi vull referir des d'un punt de vista que té molta relació amb la distribució de la riquesa entre el Nord i el Sud, amb la democràcia i amb la distribució del poder (per dir-ho així) entre la gent i les grans empreses. És a dir: no tocaré el tema dels efectes sobre la salut i sobre el medi d'aquests cultius, un tema respecte del qual en tenc prou a reivindicar (des de la manca de coneixements científics específics) l'aplicació del principi de precaució. El llibre publicat per José Bové i François Dufour porta el títol Le monde n'est pas une merchandise; en català ha estat publicat com a El món no és un negoci, però igualment es podria haver dit El món no és una mercaderia. Perquè bàsicament, es tracta d'això. En la qüestió dels cultius transgènics (que és un dels temes de què tracta aquest llibre), ens enfrontam a una mercantilització de coses tan bàsiques com l'agricultura, el saber o el menjar. L'anomenada defensa de la propietat intel·lectual serveix de mecanisme de control del mercat i d'obtenció de beneficis. Les patents són una forma de protecció de la propietat intel·lectual que donen al seu propietari els drets eclusius per explotar una invenció per obtenir-ne un guany, normalment per a un període de 17 a 20 anys. Des de 1980, els tribunals dels països occidentals admeten que es patintin organismes vius com si es tractàs d'invents. Algú, però, ja ha recordat que els gens no s'inventen sinó que es canvien de lloc i que si s'hagués aplicat aquest principi en química es podrien haver patentat els elements químics. En qualsevol cas, els organismes genèticament modificats que es patenenten i això, per a l'agricultura, vol dir que una empresa obté els drets sobre un cultiu determinat i que un agricultor ha de pagar royalties per utilitzar les llavors.

Hi ha una història il·lustrativa de l'interès de les indústries per aquestes patents: l'any 1994 la companyia Agracetus va obtenir una patent sobre tots els tipus de soja genèticament modificada. Monsanto va recórrer la patent al·legant que d'això en resultaria un monopoli i que no hi havia una invenció que justificàs la patent. El recurs contra la patent va ser abandonat quan Monsanto va comprar Agracetus i, amb ell, la patent. Ara, Monsanto té, a més a més, la patent de totes les classes de cotó genèticament modifuicat.

Les conseqüències d'aquest règim són devastadores per als pagesos del Sud i, en canvi, suposen beneficis substancials per als gegants de la indústria química o agrícola. Les grans empreses agrícoles i químiques (Monsanto, Novartis, Cargill) posen tota la seva creativitat i tota la seva energia a garantir els seus beneficis. Això els permet crear, mitjançant la modificació genètica, cultius resistents als herbicides que ells mateixos comercialitzen (de manera que venen més llavors i més herbicides): la llavor està adaptada genèticament al producte de tractament que es comercialitza amb ella. Mentrestant, els pagesos del Sud han de pagar per unes llavors que tradicionalment tenien mitjançant el sistema de reservar una part de la collita per a la sembra següent. Ara cada any paguen les llavors, amb els corresponents royalties. I és difícil escapar-se'n: primer, perquè molts d'aquests cultius són híbrids i tenen grans que no es reprodueixen, i segon, perquè les empreses gasten fortunes a vigilar els possibles "infractors".

I encara hi ha un altre efecte sobre les comunitats rurals i indígenes del Sud, que és allò que Vandana Shiva anomena la "biopirateria", és a dir, l'apropiació dels recursos genètics del Sud per part de les multinacionals del Nord. La diversitat genètica és molt més gran als països del Sud que als del Nord: les seves tropicals són el gran magatzem de la biodiversitat del planeta. La indústria química i farmacològica del Nord hi envia els seus investigadors, que recullen plantes i organismes que poden tenir un valor medicinal o d'altre tipus, sovint utilitzant la saviesa ancestral de les comunitats locals. Se'n porten mostres als laboratoris del Nord, que aïllen els ingredients actius o les seqüències genètiques i les patenten com si fossin invents seus. Hi ha comunitats que estan pagant a les grans multinacionals per usar productes que sempre havien estat un llegat tradicional seu. Vandana Shiva conta el cas de l'arbre indi "Neem", amb propietats medicinals i insecticides conegudes des de fa segles per les comunitats locals: les corporacions del Nord ja n'han obtingut patents i ja comercialitzen els productes per l'Índia. Un informe de Christian Aid xifra en 45.000 milions de dòlars (prop de 8 bilions de pessetes) el cost anual de la biopirateria exercida sobre el Sud.

Doncs bé: aquest és el règim que defensa l'Organització Mundial de Comerç, l'organisme encarregat de salvaguardar la sagrada llibertat de circular que tenen els béns i els capitals, una cosa així com el gran vigilant de la globalització del capitalisme. Un dels tractats que formen part de l'entramat legal de l'OMC és el conegut com a TRIP (Trade Related Intellectual Property Rights), un tractat sobre els drets de propietat intel·lectual i la seva relació amb el comerç. Aquest tractat s'orienta a consagrar aquesta privatització de la vida i no reconeix que les empreses biotecnològiques hagin de compensar de cap manera les comunitats locals de les àrees d'on extreuen el material per a les seves patents. Aquest tractat era un punt essencial de les negociacions que s'havien de dur a terme a Seattle el novembre de 1999.

No cal dir que, d'acord amb la doctrina oficial de l'OMC, el fet que un país tracti, aplicant el principi de precaució, de protegir-se contra els organismes genèticament modificats és un atemptat contra la llibertat de comerç. Aquest és el cor de la perversitat de l'OMC: la llibertat de comerç està per damunt de la llibertat dels països de protegir els seus ciutadans o el seu medi ambient. Els països de la Unió Europea que prohibeixen l'entrada de productes genèticament modificats s'enfronten a l'amenaça dels Estats Units de dur-los als òrgans d'arbitri de l'OMC, que amb tota probabilitat fallarien en favor de la llibertat de comerç i contra la protecció ambiental, tal com varen fer en el cas de la carn engreixada amb hormones.

Un repàs a alguns fets ens pot fer arribar a les mateixes conclusions a què arribàvem amb la qüestió del canvi climàtic: que les regles de joc són el resultat de la influència de les grans empreses i que s'hi arriba amb una mancança absoluta de funcionament democràtic. Comencem per l'acord sobre comerç i propietat intel·lectual, el TRIP. Aquest acord no va ser pres a iniciativa dels governs, sinó a iniciativa d'un grup empresarial anomenat Intellectual Property Committee (IPC), que reunia 13 grans corporacions nord-americanes (Du Pont, Monsanto, General Motors...) i que va néixer amb l'objectiu explícit de posar el tractat als acords del GATT. L'IPC aviat va trobar aliats empresarials a Europa i Japó. El TRIP es va signar el 1994. Hi ha unes declaracions de James Enyart, de Monsanto, que són una perla i tota una definició del que és el poder corporatiu: "La indústria va identificar un problema important per al comerç internacional. Va idear una solució, la va transformar en una proposta concreta i la va vendre als governs propis i als altres. Els industrials del comerç mundial han jugat simultàniament el paper de pacients, de metge que fa la diagnosi i de metge que prescriu el tractament".

Com abans, se'n poden donar altres exemples. L'acusació dels Estats Units contra la Unió Europea davant l'OMC per la prohibició de l'entrada de carn nord-americana amb hormones va ser instigada per grups empresarials. La doctrina que sustenta aquesta acció, segons la qual les "barreres no aranzelàries" com les restriccions a l'entrada de productes (com ara els transgènics) per motius ambientals atempten contra la llibertat de comerç, està defensada de manera entusiasta per les mateixes organitzacions poderoses de lobby a què feia referència a l'apartat anterior: és el cas de la Cambra Internacional de Comerç, del seu organisme especialitzat en cosmètica verda, el El WBCSD (World Business Council for Sustainable Development), i dels també esmentats ERT(European Roundtable of Industrialists) o el TABD (Transatlantic Business Dialogue). Sembla ser que són els que dicten la llei del món.

L'arquitectura financera mundial: un edifici a la mesura de la desigualtat

Deia fa una estona que les caracteritzacions de la globalitzaci ó fan referència bàsicament a fets econòmics: la integració de totes les economies en una sola economia mundial i l'increment brutal de la circulació de mercaderies i de capitals per tot el món. La llibertat absoluta amb què circulen els capitals és un dels fets essencials de la globalització en què vivim. Cada dia, en els mercats financers, circulen prop de bilió i mig de dòlars. El 90 % d'aquests doblers es correspon a tranasaccions a molt curt termini (normalment, a un termini inferior a una setmana) i són purament especulatives, és a dir, sense cap relació amb un intercanvi real de béns o de serveis. Aquest volum immens de hot money determina el domini de l'economia especulativa sobre la real: els financers tenen més poder que els empresaris clàssics i, també, que les institucions polítiques. Els doblers que manegen uns i altres és ben il·lustratiu del seu poder. Fidelity, un fons d'inversions nord-americà que gestiona molts de fons de pensions, gestiona 600.000 milions de dòlars (més de 100 bilions de pessetes), una xifra superior al PIB espanyol.

També en aquest cas val la pena analitzar les repercussions sobre les poblacions dels països del Sud. La financierització de l'economia implica una pèrdua de poder dels estats, que deixen de posseir el control sobre les seves economies: els mercats s'imposen sobre els estats. La pèrdua de sobirania dels països és una realitat tan evident que hi coincideixen tots: els contraris a la globalització capitalista, els favorables i els que se situen més o menys enmig. Així, Marc Blondel, secretari del sindicat francès Force ouvrière, va manifestar el 1996 : «En el millor dels casos, els poders públics són només subcontratistes de les grans multinacionals. El mercat governa; el govern administra». L'anterior Secretari General de Nacions Unides, Boutros Boutros-Ghali, ha dit: «La realitat del poder mundial escapa àmpliament als estats. Això és així perquè la globalització implica l'emergència de nous poders, que transcendeixen les estructures estatals». I finalment escoltam George Soros, el paradigma el financer totpoderós, capaç de posar en perill economies estatals senceres amb un sol moviment: «els mercats voten cada dia, forcen els governs a adoptar mesures impopulars, però indispensables. Són els mercats els que tenen sentit de l'estat».

La successió de crisis financeres de la darrera dècada és una manifestació evident d'aquesta desprotecció en què viuen països sencers. Sense que ningú no ho pugui preveure, sense que l'economia real del país ho anunciï, es produeixen moviments de capitals en cadena que, en poques hores, enfonsen una nació en la crisi. Mèxic en va ser víctima el 1994, el Sud-Est asiàtic el 1997, Rússia el 1998 i Amèrica Llatina els 1998 i 1999. Aquests terratrèmols financers vénen donats per moviments especulatius i reaccions de pànic, però les seves conseqüències són ben tangibles en el món real: els inversors internacionals retiren els seus doblers, un darrere l'altre, i les empreses i activitats cauen com un castell de cartes. Els moviments virtuals acaben per colpejar sobre la situació de la les persones de carn i os. A Thailàndia, sis mesos després que es desfermàs la crisi, s'havien perdut 1.700.000 llocs de feina i el país es disposava a prendre mesures restrictives sobre els més d'un milió de treballadors estrangers (de Cambotja, de Birmània, de l'Índia) que hi havia al país. De la mateixa manera, Malàisia es preparava per expulsar un milió d'estrangers. A Indonèsia, el gegant de la regió, l'atur i la pobresa es varen disparar: encara ara, la pobresa està un 7 % per sobre dels valors de 1997, i afecta a un sector de població d'entorn al 20 %. Amèrica Llatina, una regió molt castigada per les crisis ha conegut un gran augment del nombre de persones pobres (50 milions més respecte al començamets dels anys 80) i, sobretot, de la desigualtat social. I no parlem d'Àfrica: possiblement no pateix crisis financeres perquè no hi ha capitals ni inversors que puguin entrar en crisi: mentrestat, el nombre de persones que viuen en la pobresa absolouta no para de créixer.

¿Què fa davant tot això el Fons Monetari Internacional, l'organisme internacional suposadament responsable de vetllar per la salut econòmica dels diferents estats, de treure'ls de les crisi? Fa el de sempre: receptar més globalització neoliberal, és a dir, receptar als païss que adoptin les polítiques econòmiques favorables a la circulació lliure dels capitals. En aquest cas "receptar" no vol dir recomanar sinó imposar, perquè l'accés a nous fons està condicionada a l'adopció dels programes d'ajustament estructurals. Si no s'obeeix, no hi ha doblers del FMI ni del Banc Mundial i, si això succeeix tampoc no n'arribarà dels inversors estrangers. Aquests programes són sempre iguals i reprodueixen l'ortodòxia neoliberal: afavorir les privatitzacions, donar facilitats als inversos estrangers, orientar l'economia cap a l'exportació, reduir la despesa públic: receptes "de talla única" que suposadament han de millorar l'economia amb els anys però que tenen un altíssim cost social i ecològic.

El Fons Monetari Internacional és un organisme amb una influència immensa sobre la vida de milers de milions de persones. Juntament amb altres organismes com el Banc Mundial, l'OMC, el G-7 i l'OCDE constitueix una mena de "govern mundial", molt més que les pobres Nacions Unides. Doncs bé: una mirada al funcionament del FMI és ben il·lustrativa de les greus mancances democràtiques de la nostra globalització. L'FMI està dirigit per una Junta de Governadors que ningú no ha elegit democràticament i que no ha de respondre davant de cap instància representativa. I les decisions es prenen segons un sistema de vot ponderat en què cada país disposa d'un nombre de vots proporcional a les quotes subscrites, és a dir, a la seva aportació econòmica al Fons. Els països del Nord, òbviament, aporten la major part de les quotes, i controlen més del 50 % del vot. Els països rics, que suposen un 20 % de la població mundial però que controlen el 80 % dels recursos, tenen el poder decisori sobre l'organisme de regulació de l'economia mundial. Podem afegir, per anar a parar allà mateix que en l'estudi del canvi climàtic o els transgènics, que els vertaders guanyadors no són ni tan sols els governs del Nord, que el que fan és imposar les pràctiques econòmiques que convenen als poderosos del món de la gran empresa.

Tot això té molt a veure amb aquest món en què 1.200 milions de persones que tracten de sobreviure amb menys d'un dòlar diari, i 1.800 més que tracten de sobreviure amb menys de dos: en total, la meitat de la família humana que ha de passar amb menys de 350 pessetes cada dia. O amb aquest món en què la fortuna de les 15 persones més riques del món supera el Producte Interior Brut del conjunt dels països de l'Àfrica subsahariana, i en què les tres persones més riques del món tenen més doblers que la suma del Producte Interior Brut dels 43 països menys avançats, és a dir, que 600 milions de persones. S'hi podrien afegir moltes xifres de com aquesta desigualtat brutal en la renda es tradueix en desigualtats en alimentació, esperança de vida, alfabetització, mortalitat infantil, etc., però segur que heu llegit o sentit dades d'aquesta mena. El que m'interessa remarcar és que aquesta desigualtat brutal és la conseqüència d'una manera determinada d'organitzar l'economia que no és, ni de molt, fruit de la llei natural ni de la casualitat.

L’ecologisme polític davant la globalització

Què fer davant tot això? És a dir: com situar-nos políticament davant els reptes de la globalització? Com adoptar una posició i com definir vies d'actuació com a partit polític? I més en general: com situar-nos com a ciutadans i ciutadanes preocupats pels afers públics?

Crec que el punt de partida ha de ser la consciència de quins són els fets fonamentals del nostre temps, que no són altres que la desigualtat i la crisi ambiental. La diferència brutal, en ingressos i en benestar, entre els que més tenen i els que tracten de sobreviure en la misèria és una ofensa a la dignitat humana i, com a tal, ha d'ocupar un lloc central a les nostres preocupacions polítiques. No és una qüestió que hagi d'ocupar un apartat més o menys perifèric del programa (sota l'epígraf "solidaritat internacional", per exemple) sinó un punt de partida que ha d'incidir sobre el conjunt de la nostra actuació política. Pel que fa a la crisi ambiental, té el caràcter d'una vertadera crisi de civilització, en la mesura que posa de manifest la impossibilitat de continuar amb el mateix model (consum il·limitat de recursos, agressió contínua a l'entorn) sense posar en perill les bases físiques que fan possible la vida al planeta. No cal dir que una cosa va amb l'altra: l'ecologisme polític no entén la protecció del medi com un luxe sinó com una exigència íntimament lligada a l'exigència d'equitat. La qüestió del canvi climàtic i la dels transgènics, que hem mirat una mica per sobre, ens permeten arribar a una conclusió que ens confirmaria una mirada sobre, per exemple, la pèrdua dels boscos o la pèrdua del sòl agrícola: la justícia ambiental és justícia social.

Situats en aquesta perspectiva (és a dir, posades les prioritats allà on correspon) voldria recordar les conclusions a què em conduïa la caracterització de la globalització que he mirat de fer, i que ja he anat avançant. La primera conclusió és que la lluita a favor dels interessos de les persones i dels interessos del planeta pot esser plantejada com una lluita entre l'interès públic i l'interès privat. El poder immens de les grans empreses és avui el primer entrebanc per avançar cap a la justícia ambiental, cap a l'equitat o cap a l'aprofundiment democràtic. No estic plantejant tornar a propostes polítiques que avui en dia semblen males de defensar, com seria la d'un estatalisme més aviat periclitat. Del que es tracta és de sotmetre aquests poders privats, que avui estan fora del control, a les institucions polítiques representatives.

El canvi que defensam ha d'anar des d'un món governat per la lògica de l'empresa a la lògica del benestar humà i de la sostenibilitat. La lògica de l'empresa és la lògica del benefici econòmic, i no la de la justícia. Hem de passar del govern de les grans corporacions al govern dels ciutadans. Sí que m'agradaria comentar que aquesta perspectiva resulta aclaridora per als que es demanen sobre el lloc dels Verds a l'espectre polític. Per als que encara defensen que l'ecologisme polític no és de dretes ni d'esquerres, convé recordar-los que aquesta defensa de l'interès públic sobre la lògica del benefici privat ens ha de situar dins l'àmbit de l'esquerra. Tenim diferències respecte de l'esquerra tradicional, naturalment i afortunadament, però ens hem d'afirmar com a partit polític d'esquerres.

Parlava fa un moment del governs dels ciutadans: aquest és el sentit d'aquesta paraula una mica gastada, la democràcia. I per aquí va la segona conclusió a què volia fer referència, tan lligada a la primera: el camí cap a l'equitat i cap a la sostenibilitat passa per l'aprofundiment democràtic. La democràcia no és un luxe per a societats benestants: la democràcia és una exigència que la ciutadania (és a dir, la gent) reprengui el control sobre els assumptes públics. Crec que tot allò exposat anteriorment ho il·lustra bé: que les grans empreses tinguin un poder d'influència immens, o que les institucions financeres internacionals tenguin estructura i funcionament antidemocràtics, no és una qüestió secundària lligada als greus problemes ambientals i de justícia social del nostre món: és una part essencial d'aquests greus problemes socials i ambientals a què ens hem d'enfrontar. No esperem de Shell, o de la Monsanto, o del Fons Monetari Internacional un canvi d'orientació que no vingui donat pel seu sotmetiment a normes dictades per poders polítics representatius que defensin els interessos de la gent.

No era l'objectiu d'aquesta exposició donar receptes, però sí que vull acabar amb algunes idees sobre el "com actuar" davant d'aquest món globalitzat que he caracteritzat com el món de la llei dictada pels grans poders econòmics i com el món que necessita més democràcia per canviar. Són algunes idees una mica disperses, que esper que puguin servir per al debat.

a) Transmetre que "un altre món és possible". M'he permès utilitzar aquesta frase, que és utilitzada com a lema per ATTAC, una de les més actives xarxes mundials de crítica a aquesta globalització. L'he utilitzat perquè, en la seva simplicitat, expressa un component essencial de l'actitud (política i humana) a prendre davant aquest estat de coses. Ens hem de negar a la resignació. Ens hem de negar a creure'ns que no hi ha alternatives possibles al model actual, que el triomf del capitalisme i la llibertat de mercat és "el final de la història". Ens hem de negar a acceptar el model actual com si fos el resultat de fets de la naturalesa, com si no fos una construcció humana que es pot posar en qüestió. I ens hem de negar, també, al fatalisme i a la impotència de qui se sent massa petit per incidir en dinàmiques tan grosses. Tot això sembla una mica obvi, però és fàcil veure que l'acceptació natural del món tal com és i els sentiments de fatalisme i impotència són àmpliament dominants a la nostra societat.

b) Posar les qüestions "globals" a l'agenda. Deia fa un moment que fer de les qüestions "globals" una prioritat vol dir no deixar-les aparcades a l'apartat de "solidaritat internacional" dels programes polítics. Tampoc no es tracta de fer perdre punts a l'escala de prioritats a les qüestions locals, sinó de cercar la coherència: defensam polítiques locals que redueixin el consum de recursos perquè això contribueix a la justícia ambiental global. A més d'això, l'ecologisme polític no pot oblidar que qüestions com la reforma de les institucions financeres internacionals, la prevalència de la protecció ambiental i social sobre el lliure mercat, la solució al deute extern o el control democràtic dels mercats financers han de situar-se al centre de l'agenda política. Aquestes qüestions només poden ser resoltes a escala mundial, per tant també tenim l'exigència d'actuar a escala mundial: és a dir, de treballar en xarxa o en connexió amb ecologistes de pertot per avançar cap a la transformació. Ja s'ha dit prou que el lema de "pensar globalment i actuar localment" s'ha quedat antic perquè ara també hem d'actuar globalment. Els poders econòmics ho fan i bona part del seu domini és gràcies a això: l'ecologisme polític ha de contribuir a construir una ciutadania mundial.

c) Fer de la informació la principal arma. Llegia no fa gaire una introducció a un llibre sobre el poder corporatiu que el principal conflicte del segle XXI serà la batalla entre les corporacions i la democràcia, i que l'arma essencial en aquesta batalla serà la informació: els que més en tenguin guanyaran. Això ens posa ls coses difícils, perquè els poderosos del món gasten fortunes en mantenir el seu entramat de centres d'estudi, fundacions i think-tanks: gasten fortunes en crear i difondre doctrina. Però la frase no deixa de ser certa: l'esforç per informar-se, per anar més enllà del que ens diuen els mitjans de més circulació, per fer córrer la informació, per saber què passa realment és una de les exigències centrals de la nostra tasca en el món de la globalització.

d) Reforçar la connexió amb món no governamental. Deia fa un moment que una de les senyes d'identitat de l'ecologisme polític ha de ser posar al centre de l'agenda política les qüestions globals, la qüestió de l'equitat Nord-Sud, la de la justícia ambiental, la de la universalització dels drets humans, etc. Així ho fa el moviment associatiu no governamental. Aquests moviments han comprès, abans que els partits polítics, la necessitat de treballar per defensar els interessos de les persones a tot el món i la necessitat d'exigir més democràcia a la globalització. Avui, al costat de l'ecologisme, del pacifisme o del moviment de defensa dels drets humans, hi ha uns nous grups ciutadans que treballen en xarxa, a tot el món, i que treballen el tema de la democratització del món globalitzat. En són exemples grups com ATTAC (que va sorgir per demanar control i taxacions sobre els moviments internacionals de capital), la xarxa mundial de grups que treballen la qüestió del deute extern (a Espanya, la Xarxa Ciutadana per l'Abolició el Deute Extern) o els grups especialitzats en vigilar les grans empreses, el comerç internacional o les institucions financeres internacionals (CorporateWatch, GlobalTrade Watch, Comité Ciutadà per la Democratització de l'OMC, 50 years is enough, etc.). Tots aquests moviments, els més veterans i els més nous, avui representen millor que els partits polítics la inquietud dels ciutadans i ciutadanes que volen transformacions reals. Els partits polítics tenim el repte d'escoltar-los i de demostrar que volem, en el camp de les institucions polítiques, defensar les seves mateixes exigències.

.i Més informació

Bloc de Miquel Àngel Llauger