Carta del gran cap Seattle al president dels Estats Units d'Amèrica

 

El gran Cap de Washington ens envia un missatge per a fer-nos saber que desitja comprar la nostra terra. També ens envia paraules de germanor i de bona voluntat. Agraïm el detall, ja que sabem que no necessita de la nostra amistat. Però considerarem la seva oferta, perquè també sabem de sobres que, de no fer-ho així, potser l’home blanc ens arrabassi la terra amb les seves armes de foc.

Però… Qui pot comprar o vendre el cel o la calor de la terra? Aquesta idea és per a nosaltres extranya. Ni la frescor de l’aire, ni la lluentor de l’aigua són nostres. Com podria algú comprar-los? Tot i així, mirarem de prendre una decisió.

Les meves paraules són com els estels: eternes, mai s’extingeixen. Heu de saber que cada tros d’aquesta terra és sagrada per al meu poble. Cada fulla d’un avet, cada platja d’arena, cada boira en la profunditat dels boscos, cada claror entre els arbres, cada insecte que bugona és sagrat per al pensar i sentir del meu poble. La sava que puja pels arbres és sagrada experiència i memòria de la meva gent.

Els morts dels blancs obliden la terra en què varen nèixer quan desapareixen per vagar pels estels. Els nostres, en canvi, mai s’allunyen de la terra, ja que és la mare de tots nosaltres. Som una part d’ella, i la flor perfumada, el cèrvol, el cavall, l’àguila majestuosa, són els nostres germans. Les escarpades muntanyes, els prats humits, el cos suós del poltre i l’home..., tots pertànyen a la mateixa família.

Per això, quan el Gran Cap de Washington ens envià el missatge de que volia comprar la nostra terra, exigia massa de nosaltres. El Gran Cap ens vol fer saber que preten donar-nos un lloc on viure tranquils. Ell seria el nostre pare, i nosaltres seriem els seus fills. Però això serà possible qualque dia? Déu deu estimar el vostre poble i ha abandonat els seus fills roigs.

Ell ha enviat màquines per ajudar  l’home blanc en la seva feina, i amb elles es construeix grans poblats. Ell fa que la vostra gent sia, dia a dia, més nombrosa. Prest invadireu la terra, com els rius que es desborden des de les gorjes muntanyenques, com una inesperada pluja. El meu poble, tanmateix, és com un corrent desbordat, però sense retorn. No, nosaltres som races diferents. Els nostres fills i els vostres no juguen junts, i els vostres ancians i els meus no compten les mateixes històries. Déu us és favorable, i nosaltres ens sentim orfes. Així i tot, meditarem sobre la vostra oferta de comprar-nos la terra. No serà fàcil, perque aquesta terra és sagrada per a nosaltres.

Ens sentim alegres en aquests boscos. Ignoro el per què, però la nostra forma de viure és diferent a la vostra. L’aigua cristalina, que corre pels rierols i els rius no és només aigua, és també la sang dels nostres avantpassats. Si us la venguessim haurieu de recordar que és sagrada, i ensenyar-ho així als vostres fills. De fet, els rius són els nostres germans. Ens lliuren de la set, arrosseguen les nostres canoes i ens procuren aliments. Cada imatge que reflecteix les aigües clares dels llacs són el record dels fets que varen ocòrrer i la memòria de la meva gent. El murmuri de l’aigua és la veu del pare de mon pare.

Així és, Pare Blanc de Washington: els rius són els nostres germans. Si us venem la nostra terra, haureu de recordar i ensenyar als vostres fills que els rius són els nostres germans -i en endavant, els vostres- i tractar-los amb la mateixa estima amb què es tracta a un germà.

És evident que l’home blanc no enten la nostra manera de ser. Us és indiferent una terra que una altra perquè no la veis com a una germana, si no com a una enemiga. Quan ja la ha fet seva, la rebutja i l’abandona. Deixa enrere la tomba dels seus pares sense importar-li. Saquetja la terra dels seus fills i li és indiferent. Tracta la seva mare -la Terra- i el seu germà -el firmament- com objectes que es compren, s’empren i es venen com ovelles o grans de colors. Afamat, l’home blanc acabarà engolint-se la terra, deixant rere ell res més que un desert. La meva gent sempre s’ha apartat de l’ambiciós home blanc, igual que la boira matinal als cims cedeix davant el sol naixent. Però les cendres dels nostres avantpassats, les seves tombes, són terra santa, i per aixó aquests turons, aquests arbres, aquesta part del món, ens és sagrat.

No ho sé, peró la nostra manera de ser és molt diferent de la vostra. Tal vegada sia perquè sóc el que vosaltres anomeneu “un salvatge”, i, per això, no entenc res.

La vista de les vostres ciutats fa mal als ulls de la meva gent. Tal vegada perque el “Pell Roja” és un salvatge i no comprèn. No hi ha cap silenci a les ciutats dels blancs, no hi ha cap lloc on es pugi sentir crèixer les fulles a la primavera i el brunzir dels insectes. No hi ha un sol lloc tranquil a les ciutats de l’home blanc. Tal vegada sia perque som el que anomeneu “un salvatge” i no comprenc algunes coses... El renou de les vostres ciutats és un insult per l’oïda de la meva gent i jo em faig una pregunta: quina classe de vida té l’home que no és capaç de sentir el crit solitari de la garsa o el diàleg nocturn de les granotes a un estany? El meu poble pot sentir el suau murmuri del vent sobre la superfície del llac, l’olor de l’aire net per la rosada del matí i perfumat al migdia per l’aroma dels pins. L’aire és el gran valor per nosaltres, ja que totes les coses participen del mateix alè: l’animal, l’arbre, l’home, tots. L’home blanc sembla no donar importància a l’aire que respira, igual que un home mort des de fa un parell de dies, afeblit per la seva pròpia pudor. Però, si us venem la nostra terra, no us oblideu que tenim l’aire en gran estima, que l’aire comparteix el seu esperit amb la vida sencera. El vent donà als nostres pares el primer alé, i rebrà l’últim. I el vent també insuflarà la vida als nostres fills. I si us venéssim la nostra terra, haurieu de tenir cura de l’aire com un tresor i tenir cura de la terra com un lloc on també l’home blanc sàpiga que el vent bufa suaument damunt l’herba al prat.

Quan el darrer de la meva gent hagi desaparegut, quan la seva ombra no sigui més que un record en aquesta terra –llavors- aquestes riberes i aquests boscos seran poblats per l’esperit del meu poble, perquè nosaltres estimam aquest paisatge de la mateixa manera que el nadó estima els batecs del cor de la seva mare.

Si decidís acceptar la vostra oferta, hauria de posar-vos una condició: que l’home blanc tengui en compte els animals d’aquesta terra com a germans. Sóc el que anomenau “un salvatge” i no comprenc la vostra forma de viure, però he vist milers de búfals morts, podrint-se al sol a la praderia. Morts a trets, sense sentit, des de les caravanes. Jo sóc un salvatge i no puc comprendre com una màquina fumejant –el cavall de ferro- pot importar més que el búfal, al qual donam mort per sobreviure. Què és l’home sense animals? Si tots els animals desapareguessin l’home també moriria en la soletat del seu esperit. El que succeeix als animals tard o d’hora li succeirà també a l’home. Totes les coses estan estretament unides.

Heu d’ensenyar als vostres fills el que nosaltres hem ensenyat als nostres: que la terra és la seva mare. El que li passi a la Terra també li passarà als fills de la Terra. Si els homes escupen al sol, s’escupen a ells mateixos.

Nosaltres sabem que la terra no pertany a l’home, que és l’home que pertany a la Terra. Ho sabem molt bé. Tot està unit, com la sang que uneix a una mateixa família. L’home no creà la trama de la vida, només és una fibra de la mateixa. El que faci amb aquest teixit, se’l fa a sí mateix. No, el dia i la nit no poden viure junts.

Heu d’ensenyar als vostres fills que el sòl que està sota els seus peus conté les cendres del nostres. Per què respectin la terra, contau-li’s que la terra conté les ànimes dels nostres avantpassats. Els nostres morts segueixen vivint entre les dolces aigües dels rius, i tornen, de bell nou, amb cada suau passa de la primavera, i les seves ànimes van amb el vent que bufa, arrissant la superfície del llac.

Consideram la possibilitat de que l’home blanc ens compri la nostra terra. Però el meu poble pregunta: Què és el que vol l’home blanc? Com es pot comprar el cel, o la calor de la terra, o la velocitat de l’antílop? Com podem vendre tot això i com ho podreu comprar? Pot ser podeu fer amb la terra el que vulgueu, només perquè signem un troç de paper i l’entreguem a l’home blanc? Si nosaltres no tenim la frescor de l’aire, ni la resplendor de l’aigua, com podreu comprar-ho? És que, per ventura, podeu comprar els búfals quan ja heu matat el darrer? Considerarem l’oferta. Sabem que si no us la venem vindrà l’home blanc i s’apoderarà de la nostra terra.

Sabem coses que, tal vegada, l’home blanc descobreixi qualque dia: el nostre Déu és el vostre Déu. Podeu pensar que ara Ell us pertany, d’igual manera que avui desitjau que les nostres terres siguin vostres. Però no és així. Ell és el Déu de tots els homes i el seu ampar arriba per igual a la meva gent i a la vostra.

Consideram la vostra oferta de que podem anar a una reserva. Volem viure apart i en pau. No importa on passem la resta dels nostres díes. Els nostres fills veuran els seus pares sotmesos i vençuts. Els nostres guerrers estaran avergonyits. Després de la derrota passaran els seus dies en la folgança, i enverinaran els seus cossos entre menjar i alcohol. No importa on passem la resta dels nostres díes. No en resten ja molts. Només algunes hores –un parell d’hiverns- i no quedarà cap fill de la gran estirp que en altres temps va viure a aquesta terra, i que ara en petits grups viuen dispersos pel bosc, per gemegar sobre les tombes del seu poble. Un poble que en altres temps va ser tan poderós i tan ple d’esperança com el vostre.

Però, per què entristir-se per la desaparició d’una nació? Les nacions estan fetes per homes. És així. Els homes apareixen i desapareixen com les ones de la mar. Ni tant sols l’home blanc, del qual el seu Déu passetja i parla amb ell d’amic a amic, queda exempt del destí comú de les coses. Al cap d’avall, tal vegada siguem germans. Ja ho veurem...

També els blancs desapareixeran, i tal vegada abans que altres estirps. Continuau contaminant i corromprent el vostre llit i qualsevol nit morireu ofegats en la vostra pròpia brutor. Aixó sí..., caminareu cap a l’extinció envoltats de glòria i esperonats per la creença d’un Déu que us dona poder sobre la Terra i sobre els altres homes. Quan tots els búfals s’en hagin anat, els cavalls salvatges hagin estat domats, el racó més secret del bosc invadit pel renou de la multitut, i la visió dels turons estigui tacada pels “fils parlants”, quan desaparegui l’espessor i l’àguila s’extingueixi, s’haurà de dir adeu al cavall veloç i a la caça.

Serà el final de la vida i el començament d’una altra. Per qualque motiu que se me passa, Déu us concedí el domini sobre els animals, els boscos i els Pells Rojes. Tal vegada podriem comprendre’l si sabessim què és el que somnia l’home blanc, quins ideals ofereix als fills a les llargues nits d’hivern, i quines visions bullen a la seva imaginació, vers les que tendeixen el dia de demà.

Però nosaltres som “salvatges”. Els somnis de l’home blanc ens estan vedats. I perquè no estan ocults, nosaltres anem a seguir el nostre propi camí. Ja que, abans de tot, estimam el dret que té cada ésser humà a viure tal com desitja, encara que sigui de manera molt diversa al dels seus germans. No és molt el que ens uneix.

Considerarem la vostra oferta...

Si aceptam, és només per assegurar-nos la reserva que ens heu promès. Tal vegada, allà podem acabar els pocs dies que ens resten, vivint a la vostra manera. Quan el darrer Pell Roja d’aquesta terra desaparegui i el seu record sigui només l’ombra d’un núvol damunt la praderia, encara serà viu l’esperit dels meus avantpassats a aquestes riberes i aquests boscos. Car ells estimaven aquesta terra, com estima el nou nadó el batec del cor de la seva mare. Si us arribassim a vendre la nostra terra, estimau-la –com nosaltres l’hem estimada-. Teniu cura d’ella –com nosaltres en tenim cura- i conservau el record d’aquesta terra tal i com us l’entregam.

On és el bosc espès?: Va desaparéixer. Què s’en ha fet de l’àguila?: Va desaparéixer. Així s’acaba la vida i només resta el record d’intentar sobreviure.

 

1855