III Congrés d'Els Verds de Mallorca
Palma de Mallorca, 7 i 8 de novembre de 2003
PROPOSTA DE PONÈNCIA POLÍTICA
Miquel Àngel Llauger
Si cerques resultats diferents, no facis sempre el mateix, Albert Einstein1. L'hegemonia de la dreta
Després de les passades eleccions del 25 de maig, a les Illes Balears es consolida la l'hegemonia de la dreta. Seria una errada llegir els resultats electorals del 25-M com la simple conseqüència sobre la majoria del Parlament d'un canvi de vot (respecte del 99) a Eivisssa a Formentera. El mapa de Mallorca ha vist també un significatiu avanç dels governs municipals de dreta i, en qualsevol cas, les forces progressistes no han estat a l'alçada de l'expectativa.
Hem de llegir aquest canvi de signe polític en el context d'una situació d'hegemonia de la dreta que no es circumsciu a les Illes, ni és de caràcter conjuntural. La dreta té una posició hegemònica al conjunt de l'estat i, més enllà i tot, el conjunt d'Europa sembla dominat per vents de dreta. L'hegemonia de la dreta és preocupant en la mesura que tampoc no és una simple qüestió de partits polítics de dreta que ocupen les posicions de govern. Podem parlar d'un domini social i cultural dels valors de la dreta (autoritat, lliure mercat, individualisme, creixement econòmic) sobre els valors propis de l'esquerra i de l'ecologisme.
Aquest avanç de les posicions conservadores és simultani a l'agreujament de les greus crisis que donen sentit a les propostes de l'ecologisme polític. Lluny de resoldre's, s'ha fet més aguda la contradicció entre el model econòmic basat en el consum abusiu i creixent de recursos i la limitació del que pot oferir un planeta finit: després de més de trenta anys de parlar de límits de creixement, seguim abusant de la capacitat de càrrega dels ecosistemes. L'abisme entre Nord i Sud no deixa de créixer, amb continents sencers abandonats en el seu naufragi. Els míssils segueixen semblant la forma preferida de resolució de conflictes. Les llibertats reculen, sacrificades a una concepció massa convencional de la seguretat. A les pròpies societats del Nord creixen la polarització social i les bosses d'exclusió.
Davant aquest panorama, l'esquerra mostra poca cosa més que perplexitat. La socialdemocràcia no és capaç d'inventar altra cosa que anar assumint un discurs de matisos "socials" al model triomfant. L'esquerra heredera del comunisme cerca afanyosament el camí de la renovació. L'ecologisme polític segueix en el camí de la política erràtica d'aliances o no aliances i en la temptació de l'autocomplaença.
La perplexitat de l'esquerra política té la seva correspondència en la feblesa de l'esquerra social, si bé és cert que hem assistit al contrapunt d'una certa puixança dels nous moviments "altermundistes". Així i tot, la societat balear, com la societat espanyola o la societat europea, continua essent una societat desmobilitzada. A les grans mobilitzacions del Prestige o de la guerra d'Iraq hi hem volgut veure el naixement d'una ciutadania nova, desitjosa d'expressar el seu descontent al costat o per damunt dels partits polítics. Tenim el deure de posar les esperances en aquesta ciutania nova, i de treballar per fer-la més forta, però no podem oblidar el revers de la baixa incidència de les mobilitzacions en els resultats electorals.
A les Illes Balears, l'hegemonia de la dreta pren la forma d'un govern PP-UM que ha optat per una política de dreta dura "sense complexos". A la nostra comunitat, en què els temes ambientals són sovint el bessó de les qüestions polítiques més controvertides, la política territorial, ambiental i turística del pacte PP-UM està significant un retrocés fins i tot més enllà dels governs immediatament anteriors a 1999. La retirada de l'ecotaxa, la multiplicació de les autopistes i l'aixecada de restriccions urbanístiques constitueixen la triple estocada que, en només quatre mesos, el govern Matas ha infligit al territori i al medi ambient. Al costat, és clar, d'una deriva antidemocràtica (política de nomenaments escandalosa, menyspreu de les entitats ciutadanes no adeptes) i d'una sensibilitat social sense demostrar.
Aquest és el marc en què Els Verds de Mallorca enfrontam el nostre III Congrés. Aquest marc, juntament amb la lectura i valoració dels resultats electorals (els nostres, els dels altres Verds, els del Pacte de Progrés, els de l'esquerra), ha de constituir el punt de partida de la reflexió i de les decisions sobre estratègia política. La vocació dels partits polítics no és altra que la d'incidir en la realitat, i això els porta a l'obligació de mirar la realitat i mirar d'entendre quin camí marca.
2. El 25-M, o la crisi d'una il·lusió
Les eleccions municipals i autonòmiques del 25 de maig de 2003 signifiquen la crisi d'una il·lusió que ja feia temps estava una mica malferida: la il·lusió que Els Verds estam a punt de la gran explosió. Els resultats electorals d'aquesta nit repeteixen percentatges semblants al de tantes altres nits electorals dels darrers anys. Allà on Els Verds anàvem tots sols, topam amb les xifres de sempre: 0,5 %, 1 %, 2 %, 3 % en alguns casos. Després de tants d'anys d'estar a punt de l'explosió, sembla necessària una reflexió profunda sobre el camí més efectiu per poder aconseguir allò que tot partit polític té com a objectiu: incidir a la realitat.
A Mallorca, on Els Verds vàrem cóncorrer a les eleccions en coalició amb Esquerra Unida, la coalició repeteix, si fa no fa, els resultats de 1999. A les eleccions autonòmiques hi ha un petit avanç en nombre de vots i un petit retrocés en percentatge. Al mateix temps, hi ha un avanç significatiu de la presència municipal: creixement a Palma i més implantació a pobles. Els resultats de la coalició, fent un difícil exercici d'abstracció de la victòria global del PP, poden donar lloc a una satisfacció sense triomfalismes. No cal enganyar-nos, tanmateix, respecte del que diuen les dades sobre les possibilitats que Els Verds de Mallorca hauríem tengut sense la coalició amb EU. Admetent que sense una bolla màgica no podem donar la xifra del resultat que s'hauria obtingut, resulta poc versemblant pensar que hagués anat molt més enllà del 3 % que Els Verds tenim des de 1989.
Per a l'anàlisi dels resultats, és essencial una mirada a Eivissa, el primer lloc a donar un diputat autonòmic verd en una llista en solitari (1995) i, en aquestes eleccions, la insígnia dels defensors d'uns Verds "majors d'edat". El 3'3 % és una derrota rotunda, tant si comparam el resultat amb el de 1995 com si el mesuram respecte de l'objectiu i les expectatives que el mateix partit havia creat. De passada, Els Verds es guanyen l'hostilitat de tots els que hi veuen (de manera injustament simplificada, sense dubte, però la qüestió és que la percepció hi és i fa mal) una part important de responsabilitat per la contundent derrota del Pacte de Progrés davant el PP.
És diferent el cas de Menorca, i la valoració pot ser més ambivalent: un 2'8 % no és un mal resultat, per a una primera concurrència, encara que queda per sota de l'expectativa i l'objectiu declarat de partit aspirant a la representació parlamentària.
Menys ambivalències ofereix la lectura als resultats al conjunt de l'estat. El mal resultat dels partits verds que es presentaven en solitari ha estat general. La candidatura de José María Mendiluce a la batlia de Madrid, que ha obtingut un resultat de l'1,5%, era, per als Verds espanyols, l'esperança de l'emergència definitiva. Al País Valencià i Andalusia, els resultats municipals (gairebé sempre per sota de l'1%) tornen a ser ben eloqüents. Les petites alegries de Canàries i algunes poblacions castellanes no són base suficient per a l'enlairament que fa anys que sembla imminent. Capítol a part mereixen els resultats d'Iniciativa per Catalunya Verds, un notable avanç municipal que mostra les possibilitats de la conjunció de l'esquerra renovada i el discurs de l'ecologisme.
Cal afegir, finalment, que els resultats electorals a partir dels quals hem de construir una estratègia política no són només els d' Els Verds o els de la coalició Esquerra Unida - Els Verds. A les Illes Balears, la derrota del Pacte de Progrés ha provocat un sentiment de frustació entre la ciutadania progressista a la qual hem de saber donar resposta. I al conjunt de l'Estat, la nostra proposta ha de partir del fet de la fortalesa d'una dreta que molts creien molt tocada pel Prestige i la guerra d'Iraq.
3. Llegir els resultats
Fer una lectura correcta dels resultats electorals és necessari per definir estratègies polítiques encertades. En aquest sentit, la reflexió hauria de partir sobre tres punts: el mal resultat de les candidatures verdes autònomes, la derrota del Pacte de Progrés al conjunt de les Balears i els discrets resultats de la coalició EU-EV a Mallorca.
Cal veure, en primer lloc, que els mals resultats de les candidatures verdes en solitari no només són la conseqüència de la manca de recursos i de líders reconeguts. El mapa dels espais electorals no canvia de forma brusca, i cal plantejar-se si l'espai de l'esquerra alternativa (a l'esquerra de la socialdemocràcia) ha de ser un espai en disputa (entre verds i esquerra transformadora "tradicional") o un espai que creixi a partir de la confluència.
La derrota del Pacte de Progrés ha donat lloc a múltiples lectures, moltes de les quals assenyalen el suposat radicalisme de les polítiques proposades com la causa de la derrota. Els Verds hem de rebutjar aquesta anàlisi, que moltes vegades ens situa com a culpables principals: en primer lloc, perquè aquest radicalisme ha estat inexistent (¿quin radicalisme hi ha a voler protegir espais naturals, per exemple?) i en segon lloc perquè, reduïda a l'absurd, porta a l'opció de voler derrotar a la dreta fent les polítiques de la dreta: "pescar a les pesqueres de la dreta", o "acostar-se al centre sociològic" són algunes de les formes en què s'enuncia aquesta proposta.
En lloc, d'això cal prestar atenció a fets com la manca de coordinació (que no vol dir unanimitat) i de gestió de les discrepàncies que ha patit el Pacte, la temptació contínua de tots de treure profit partidista, la hipoteca permanent i la rèmora que ha suposat Unió Mallorquina o la potent maquinària propagandística del PP en unes eleccions que s'han viscut molt en clau estatal.
Pel que fa als resultats de la coalició Esquerra Unida - Els Verds, s'ha de reconèixer que ha projectat una imatge de coalició poc creïble que ha pesat sobre els resultats. La coalició es va firmar tard i transmetia una imatge de tensió i d'aliança tacticista i no volguda per les parts. En bona part com a conseqüència d'això, es va fer una campanya que no responia al perfil alternatiu que Els Verds hem de treballar per poder créixer.
4. Autocrítica i renovació
L'exercici de l'autocrítica és tan saludable com necessari per anar adaptant el discurs i la pràctica d'un partit a una realitat que canvia ràpidament. Els Verds sovint hem estat massa satisfets de ser coses com l'alternativa fonamental davant les crisis de civilització, la força política del futur, l'únic moviment polític d'abast mundial realment nou en el segle XX, o el partit anti-partit. Massa sovint ens hem entusiasmat en la concepció d'allò "verd", més enllà de la denominació d'un corrent o un moviment polític, com una filosofia o una manera d'estar en la vida. Davant una descripció tan atractiva, era difícil resistir la temptació de caure en l'autocomplaença.
Com a força política jove, ens hem cregut lliures de l'exigència de renovació que aplicàvem als altres. Ara, però, pot ser el moment d'afirmar la necessitat de ser una força política amb més voluntat d'incidir en la realitat que vocació testimonial: és, sense dubte, el que espera la gent. Pot ser el moment de tenir present que el "xovisnisme de partit" és un dels vicis que fa que tanta gent dels nous moviments ciutadans se senti llunyana a la política. Pot ser el moment de fer l'esforç de construir un discurs sòlid i alternatiu, sense renúncies, i respondre al mateix temps al desig de la gent progressista de partits que cooperin per derrotar a la dreta.
5. Un discurs polític per a uns Verds d'esquerres
Un partit és un embolcall buit si no té un discurs polític propi. En la conformació d'aquest discurs propi han de confluir el corrent polític en què cada partit se situï i les aportacions pròpies fruit de la situació específica i del debat intern. En el cas d'Els Verds, la tradició de l'ecologisme polític, amb dècades de vida i de presència creixent a molts de països (europeus, primer, i de tot el planeta després) constitueix l'esquelet irrenunciable del nostre discurs. Un discurs que, en referència als discursos imperants als grans partits, s'ha de reclamar sempre com a discurs alternatiu. Els seus components bàsics són la denúncia de les contradiccions del model de producció actual en un planeta vulnerable i de recursos finits, el compromís amb la pau i amb l'equitat entre el Nord i el Sud i la defensa de la radicalitat democràtica. No hi ha renúncies possibles a aquest nucli en què sempre cal aprofundir.
En la història de l'ecologisme polític, però, hi ha hagut tendències, o temptacions, davant les quals s'ha de mostrar claredat. Una d'aquestes és la vella idea de "no ser d'esquerres ni de dretes". Els Verds ens volem inequívocament d'esquerres: una altra cosa, en un temps de domini de la dreta més depredadora del medi i contrària a la pau i a la justícia global, seria un sarcasme. Afirmar que no som ni d'esquerres ni de dretes, o sumar-se a la cursa pel "centre sociològic", són frivolitats que els resultats electorals desautoritzen.
Els Verds som d'esquerres perquè compartim amb la tradició de pensament de l'esquerra la denúncia d'un model (econòmic, social, de producció) que al mateix temps sotmet l'ésser humà i depreda els recursos. Som d'esquerres perquè feim nostres, amb tot el convenciment, els valors clàssics de la llibertat i la igualtat, així com la defensa dels serveis públics com a garantia d'igualtat d'oportunitats. Al mateix temps, hem d'estar compromesos amb la renovació del discurs de l'esquerra, que posi l'accent amb la necessitat de ser i exigir sempre comportaments i institucions radicalment democràtics.
El discurs verd, per guanyar en credibilitat, ha de ser capaç de mostrar-se clarament alternatiu (no podem ser un matís ambiental a la socialdemocràcia) i mostrar al mateix temps vocació de govern: una força política ha de tenir l'aspiració de dur les seves propostes a la pràctica a través de l'acció de govern. Al seu torn, això ens ha de situar en la defensa de les fórmules d'esquerra plural com a alternativa als governs de la dreta, i en la denúncia dels discursos hegemònics per part del "partit gran" de l'esquerra.
La credibilitat com a força alternativa i amb vocació de gover també ens obliga a fer tots els esforços a no ser percebuts com un partit sectorial, un partit centrat de manera gairebé exclusiva en les qüestions ambientals. No basta tenir-ho com a doctrina assumida, sinó que cal dissenyar la pràctica política de manera que es transmeti la imatge real de l'ecologisme polític com una opció amb respostes al conjunt dels problemes ambientals i socials.
6. Fer aliances
A Mallorca, la coalició Esquerra Unida - Els Verds ha garantit a totes dues forces polítiques una presència institucional creixent i ha millorat la capacitat de projecció pública de propostes i iniciatives. La consolidació de la coalició, per tant, és la millor via per continuar en aquest camí de creixement de la nostra influència.
Més enllà d'això, la nova forma de fer política ha d'incloure també una nova forma d'afrontar la política d'aliances, més enllà del pur tacticisme. La política d'aliances no pot ser enfrontada com una recerca de la millor oferta de coalició. Les aliances polítiques s'han d'establir a partir d'afinitats polítiques i a partir de la voluntat d'oferir a l'electorat propostes electorals atractives.
Els Verds hem d'optar entre les dues maneres tradicionals de concebre les relacions amb l'esquerra representada per Esquerra Unida: la competència o la col·laboració. No és qüestió de posar en dubte les diferències d'accent (i en alguns casos de proposta) entre Els Verds i Esquerra Unida: és qüestió de veure que l'espai electoral situat a l'esquerra de la socialdemocràcia no dóna per a la consolidació de dues forces en disputa. Enfront del plantejament, freqüent a l'ecologisme polític, d'esperar la "mort natural" del post-comunisme per créixer sobre les seves runes (i, paral·lelament, de denunciar com a cosmètica i vampirisme tot acostament al discurs verd), hem d'optar per la col·laboració en l'espai de l'esquerra alternativa. Entesa així, la coalició no és ni un pragmatisme necessari ni un mal inevitable, sinó que ha de ser entesa com l'opció més valenta: els que tenen por a perdre el propi perfil en una coalició són els que no confien en les pròpies capacitats de ser un motor de discurs alternatiu.
La consolidació de la coalició significa la voluntat de col·laboració més enllà de la política dels grups institucionals. La vida pròpia de cada partit, i l'estratègia de creixement de cada partit s'han de fer al costat de col·laboracions que puguin reforçar la conformació d'un discurs alternatiu i la interlocució amb els moviments ciutadans progressistes. A aquest efecte, és essencial crear espais que permetin l'acostament i la col·laboració amb EU-EV de persones que s'identifiquin més amb la pròpia coalició que amb un o altre dels partits.
La política d'aliances no s'esgota en la consolidació de la coalició amb Esquerra Unida. La col·laboració amb el nacionalisme progressista (el PSM a Mallorca, i partits com la CHA o el BNG a escala estatal) és una possibilitat que cal tenir present i un camp que convé explorar. Més enllà d'això, cal assumir l'objectiu de la col·laboració de les forces de l'esquerra a l'hora d'establir alternatives als governs de la dreta.
A Mallorca, i a les Illes Balears, això ha de suposar assumir l'objectiu de la col·laboració entre Els Verds, EU, PSM-EN i PSIB-PSOE (amb una UM ja decantada cap a la dreta i que no hem de voler com a rèmora en propers governs progressistes) per noves fórmules de govern de coalició progressista. L'extensió d'aquesta col·laboració a les coalicions pre-electorals és, també, una possibilitat que cal tenir present i a la qual cal estat oberts.
7. Al servei dels moviments ciutadans progressistes
Des de l'inici de la seva història política, Els Verds hem tengut la vocació de fer d'altaveu, a l'arena política, de les reivindicacions i les propostes de moviments socials com l'ecologisme, el feminisme i el pacifisme. En els darrers anys, hem assistit, en la línia del que s'ha anomenat moviment per una globalització diferent, a la confluència entre moviments socials de tradicions molt diferents: gents de l'ecologisme, del pacifisme, del sindicalisme, de la solidaritat, del feminisme, etc. han cercat i creat espais per compartir i debatre les alternatives l'ordre existent. Porto Alegre és només l'expressió màxima d'un esperit que recorre els nous temps.
També entre nosaltres han aparegut fets nous que no haguessin estat fàcils fa uns anys. Les manifestacions contra la guerra d'Iraq, la "contracimera" a la reunió de ministres de medi ambient de la Unió Europea i, molt especialment, el Fòrum Social de Mallorca d'ara mateix, són la mostra, aquí a Mallorca, d'aquest nou esperit ciutadà mundial de crítica a la globalització, un nou esperit que supera el tradicional "pensar globalment i actuar localment" i aspira a pensar i a actuar al mateix temps localment i globalment. Al costat de l'hegemonia de la dreta, aquest és el signe més rellevant dels temps, i el que més esperances ens ha de donar.
El Fòrum Social de Mallorca ens ha permès constatar, a casa nostra, que els nous moviments ciutadans tenen una vitalitat creixent, una capacitat d'atracció i un poder de convocatòria més gran que la dels partits polítics. D'això n'hem de fer un motiu de felicitació i de reflexió. Per a Els Verds, és essencial fer l'acostament a tot el moviments ciutadans progressistes des de la consciència que la fortalesa de l'esquerra social és més important, per a les transformacions socials, que la fortalesa dels partits polítics de l'esquerra. Els partits polítics que tenguin la voluntat de ser d'esquerra alternativa han d'establir complicitats amb aquests moviments d'una manera diferent a la tradicional. Ens hi hem d'adreçar amb la modèstia de qui reconeix que aquesta esquerra social té una importància superior a l'esquerra política. Sobretot, hem de rebutjar aquella actitud tradicional de proclamar-se els "referents polítics" d'aquests moviments, i treballar, en canvi, per ser mereixedors de la màxima legitimitat. Cal, sobretot, no oferir a la gent que hi participa allò que no els inteteressa i els ha duit a preferir la militància social a la política: formes polítiques tradicionals, disputes entre partits per assumir el paper de "referent polític", etc. Cal, en resum, una actitud d'estar al servei d'uns moviments d'abast molt gran i importants perspectives de futur.
8. Créixer com a partit
Repassant la història d'Els Verds, es percep la necessitat de fer efectiu l'objectiu del creixement com a partit. El creixement en presència als mitjans de comunicació que ens ha donat el fet de tenir presència parlamentària i de partiticpar al govern autonòmic no ha tengut correspondència en l'augment considerable en l'afiliació i en la participació que semblaria raonable esperar.
El creixement com a partit exigeix una decisió de fer-ne una prioritat, és a dir, de subordinar a aquest objectiu altres capítols de l'activitat política (com és l'activitat institucional) que tradicionalment se'n duen la major part dels esforços i dels recursos. Massa vegades hem sobrevalorat la importància (de cara a les nostres projeccions de futur, de cara a la nostra influència) de l'activitat institucional i l'espai mediàtic, enfront dels esforços per facilitar un creixement en la participació i en la vida de partit. L'objectiu de créixer en participació es queda en voluntarisme sense una decisió clara dels càrrecs públics i portaveus de prioritzar els encontres personals amb la gent que es pugui sentir atreta per Els Verds.
L'estratègia de creixement ha de ser múltiple i ha de seguir diferents ditreccions. D'una banda, és necessari fer campanyes específiques d'afiliació, i d'altra banda, és necessari oferir espais de participació nous, no formals, independents del requisit clàssic de la butlleta d'afiliació. També s'ha créixer al mateix temps territorial i sectorialment: s'han de crear noves assemblees i noves agrupacions a pobles i a barris, i s'han de crear àmbits de treball sectorial. Aquests espais de feina (amb el nom i la forma que se'ls vulgui donar: àrees, observatoris, ecofòrums) han de constituir part essencial de la vida de partit, i han de ser la porta d'entrada a la gent nova que vulgui treballar amb Els Verds, i que no pot ser conduïda directament a una Mesa Permanent que sovint és àrida i es mou en claus difícils per als nouvinguts. Aquestes àrees de treball proporcionen una oportunitat de treball creatiu no subjecte a la urgència de la resposta immediata del dia a dia polític.
En general, és necessari que l'estratègia de creixement vagi lligada a una recerca de noves formes de fer política i noves formes de participació. Les formes clàssiques (requisit d'afiliació, assumpció de les línies del partit, participació en reunions polítiques "clàssiques") no resulten atractives per a la gent que voldríem que s'acostàs a Els Verds. És necessari reforçar la línia de la figura dels col·laboradors, i cercar fórmules de participació més flexibles que la reunió setmanal a hora fixa.
9. L'horitzó immediat: dues convocatòries electorals
Els Verds de Mallorca arribam al nostre III Congrés poc després d'unes eleccions municipals i autonòmiques: la mirada enrere és necessària per aprendre dels resultats electorals. Però també arribam al nostre III Congrés amb dues convocatòries electorals a l'horitzó immediat: les eleccions generals de març de 2004 i les eleccions europees de juny de 2004. Seria una errada prendre-les com ocasions menors, tràngols que cal passar amb l'objectiu de sortir el menys mal parats possible. No podem tenir, davant convocatòries com aquestes, perspectives de partit regionalista.
Les properes eleccions generals es viuran en un marc d'extrema polarització estatal PP-PSOE. Per a la gent progressista, l'impuls principal serà desallotjar el PP del govern de Madrid. En aquest context, cal optar per la fórmula que permeti al votant verd fer un vot que serveixi a aquest objectiu, un vot que no sigui un vot útil trist i pugui contribuir a reforçar l'espai de l'esquerra del PSOE. Una coalició entre Els Verds, Esquerra Unida i el PSM seria una oferta atractiva d'aliança entre tres forces polítiques que, en les grans qüestions de la política estatal (model d'estat, defensa dels serveis públics, aposta pel multilateralisme i la pau en política internacional, defensa de la transparència com a forma de fer política) poden trobar moltíssimes més afinitats que diferències. Les eleccions generals serien, així, una oportunitat que podria obrir portes de col·laboració de cara al futur.
Els Verds hem de treballar per aquesta opció, assumint que, en cas de no ser possible, s'ha d'optar per una coalició amb Esquerra Unida que no renunciï a l'objectiu d'obtenir representació al Congrés. Una coalició així seria un signe clar de voluntat de consolidació de la coalició i serviria per anar avançant en noves formes de relació. S'ha d'anar passant dels candidats per quota de partit (molt irrellevant en unes eleccions en què les possibilitats reals seran per al cap de llista) als candidats de confiança per a les dues parts: candidats verds en què Esquerra Unida vegi voluntat de treball conjunt i candidats d'EU en què Els Verds vegin voluntat de discurs renovat.
A les eleccions europees de juny, la nostra participació ha de situar-se en línia amb l'objectiu de conjunt dels Verds estatals: el d'aconseguir que al Parlament Europeu hi hagi representació de l'ecologisme polític espanyol. Per això cal posar l'esforç en una posició tan forta com sigui possible de la Confederació Espanyola dels Verds, optant al mateix temps pel manteniment del lligam amb Iniciativa per Catalunya com a principal aliat per a la construcció d'un referent verd a l'escena política espanyola.
inici de pàgina | ©2007 Els Verds de Mallorca