V Congrés d'Els Verds de Mallorca
Santa Maria del Camí, 27 de juny de 2009
LA MILITÀNCIA.
Que en una trobada de certa rellevància es guanyi una votació amb poca participació, és símptoma de evident anèmia militant. Significa entre altres coses que la “trobada” poc a poc va perdent el significat de encontre i es substitueix pel de “recerca”.
Fa un cert temps vàrem intentar posar en marxa tot un seguit d’ iniciatives que ens permetessin capgirar aquesta situació. És evident que no hem tingut èxit. (segurament ni tan sols ho hem intentat seriosament). Faríem bé de contemplar la possibilitat de que les coses no canviïn gaire a curt i mig termini. Per tant és imprescindible saber el nivell de disponibilitat i compromís que podem assolir els que de moment continuen al partit. No és tracta en absolut de plantejar cap tipus d´ exigència ni de passar contes. Res més allunyat de les nostres intencions. Senzillament és necessari per saber que som capaços de fer.
Diferents col·lectius funcionen amb reduïts grups de persones. Per determinades i modestes activitats no és necessita una gran militància. Per posar tan sols un exemple, hauríem de ser capaços de muntar cada any unes “jornades verdes”, que és podrien aglutinar durant una setmana o en determinats dies de un mes.
En qualsevol cas el creixement es podria produir de dues maneres. Una de elles seria situar-nos en aquest ample espai que es diu “centre - esquerra”, on molta gent si pot trobar a gust; es tractaria de no ésser “incomodes”, de ser més “responsables” i menys “utòpics”, en definitiva més “institucionals”: cridaríem contra la guerra de Iraq i parlaríem contra la masacre de Palestina.
L´altre (que evidentment és per la que nosaltres apostem) seria la de mirar de convèncer amb el que en teoria és el nostre missatge: s’ha de lluitar per canviar el sistema, no per reformar-lo, ni per pal·liar o curar les ferides que produeix. Per això fa falta evidentment un ecologisme ètic i polític.
Es clar que el primer objectiu de tots, hauria de ser intentar recuperar a la gent recuperable que hem anat perdent per el camí.
LA IDENTITAT.
Fa molt de temps que no tenim un debat ideològic. A les permanents i a les trobades pràcticament no es parla de altre cosa que de les llistes, la situació política local i la seva repercussió en el “Bloc”; dels càrrecs i la seva tasca quotidiana. És imprescindible fer tot això, i tal vegada es prioritari. Però també és urgent saber com ens situem políticament. Som equidistants?; continuem essent, ni d´ esquerres ni de dretes?. Que en pensem de la crisis?. Estam d´acord amb la ilegalització de les llistes abertzales en el País Basc?. O hi estam en contra però no és una prioritat. Sense necessitat de posar etiquetes ni de sometents a la dictadura dels termes, ens cal, ni que sigui per nosaltres mateixos saber cap on volem anar. L´ecologisme, el feminisme i el pacifisme són en teoria els nostres eixos, però per ells sols no signifiquen gaire cosa. Tothom és pot definir com a feminista i no crec que ningú és proclami militarista bel·licós. Cal dons omplir de significat aquestes paraules, que tal volta fa vint anys podien definir ideològicament un partit, però no a hores d´ ara.
Per altre banda hem de tenir clares les nostres postures polítiques en altres temes, encara que d´ alguna manera és puguin relacionar amb els eixos esmentats. És bàsic saber quin model econòmic defensem. Ens hem de situar molt clarament al voltant de la crisis, no se si ens cal definir-nos nítidament com a “anticapitalistes”, però sí que seria bo que debatéssim si realment ens volem constituir com una força política transformadora i alternativa, o si la nostra aposta es més “realista”. És una discussió que no és ni nova ni únicament nostra, i que el moviment verd europeu també està debatent. El que no hauríem de fer, és nedar entre dues aigües o evitar tenir un postura clara.
També hem de tenir veu pròpia amb el tema nacional. Segurament no ens podem considerar nacionalistes: no és aquest el nostre espai, tot i tenir clar el tema de la llengua i del país. Però des de la defensa de la democràcia radical i la resolució pacífica de conflictes ens podem situar molt bé en el tema del conflicte basc. És podrà dir que és una qüestió que no ens toca d´ aprop, però és una manera clara i pràctica de tornar a parlar de pacifisme i antimilitarisme.
Hi hauria la possibilitat d´ elaborar una mena de manifest o d´ incloure aquestes idees bàsiques als estatuts?
LES ALIANÇES.
Aquí comencen els veritables problemes. A vegades sembla que els partits minoritaris som l´ eina que empren els majoritaris per desmotivar a la gent, per allunyar a la ciutadania de la política i deixar-la en les mans dels gestors de sempre. No és pot entendre d´ altre manera la darrera jugada política d´ERC a les eleccions europees barrant el pas al PSM i a l’hora dinamitar el BLOC (tal i com es va concebre). O la insistència de EU de continuar presentant-se com a EU-Verds, quan ha quedat clara la no participació del nostre partit en aquestes eleccions. El descrèdit és enorme i no pot deixar d´ afectar-nos. Els que apostarem per la participació no testimonial d´ERC en el BLOC, ens sentim francament empenedits, però no ens equivocarem nosaltres en aquell moment, s´ equivoquen ells ara, i es situen a la mateixa altura que UM.
Però les aliances polítiques no és poden conformar per les afinitats personals, la bona relació entre partits o menys encara per unes hipotètiques ofertes a les llistes electorals. Els Verds no hem d’ ésser objecte d´ una subhasta entre altres partits.
Les possibilitats ara per ara semblen múltiples. Vagi per endavant que una aliança en solitari amb el PSM, és molt poc o gens estimulant. El PSM, és amb tots els respectes un partit de centre-esquerra, que en pura teoria està bastant lluny de les nostres posicions. És en definitiva un partit de “poder”. El BLOC tenia sentit perquè aglutinava les formacions polítiques a l´esquerra del PSOE. I el PSM és evident que de moment hi està. Segur?.
Les aliances també defineixen la nostre identitat. Ens podem identificar realment amb el PSM?.
És podrà reeditar el BLOC sense ERC?. És una possibilitat que segurament no cal descartar del tot.
De tota manera les nostres afinitats programàtiques continuen estant més aprop de EU que de qualsevol altre força política. Quin és el problema?. Dons que cada vegada ho posen més difícil perquè és pugui confiar amb ells. Els seus moviments polítics son barroers i no conviden gens a compartir espais que en bona lògica serien comuns. Si més no és una cosa difícil d´ entendre. Tenen comportaments de partit majoritari i sols son una mica menys minoritaris que nosaltres. I una qüestió essencial i que ens ha de diferenciar nítidament: es mouen per càlculs electorals, tenen les institucions i les eleccions tant ficades al cap que son incapaços de concebre la política en base a principis ètics. Això resta molta credibilitat i de fet ens afecta a tots.
Però hi ha una novetat: es podria consolidar la formació Revolta Global-Esquerra Anticapitalista. Des del nostre punt de vista seria una bona notícia. Bàsicament per un motiu estrictament democràtic, es a dir, podrien recollir un vot que no està representat o per ésser més precisos, el vot que molta gent fa o deixa de fer a contracor i emprenyada amb les males pràctiques de l’esquerra, l´ estil gens honest d´EU, les virgueries ideològiques d´ERC, o simplement amb la nostra gairebé nul·la presència pública i el nostre “seguidisme”.
Per acabar una diminuta reflexió. Ens hauríem d´alliberar del xantatge polític i emocional de que les nostres decisions poden fer que torni la dreta. No. De cap manera. Podem ésser minoritaris, microscopis si voleu, però hem anat de cara hi hem sigut honestos (sobre tot amb els altres). No sens podrà dir que no hem tingut paciència. Ens hem empassat rodes de molí i hem suportat situacions gairebé humiliants. Per un grup que pretén ésser alternatiu, la política hauria de ésser una altre cosa, si no és així no val la pena. Siguem lliures per decidir, fem-ho per principis i per ètica, no per rendibilitat electoral.
Palma, 10 de juny de 2009
Joan Canyelles.
Guillem Ramis.
Domingo Morales