Revisar l’estratègia
Han transcorregut deu mesos des del III Congrés dels Verds de Mallorca. Podria semblar poc temps, però han estat mesos carregats d’esdeveniments polítics, amb dues convocatòries a les urnes: eleccions generals i eleccions europees. A més a més, l’univers polític verd (especialment a l’àmbit estatal) ha viscut un nombre important de moviments.
Una situació nova, i un partit amb una dinàmica que no fa previsible que es puguin complir els objectius que es va marcar al seu Congrés (créixer com a partit, acostar-se a nous sectors, créixer en participació...), fan més que justificada la convocatòria d’aquest Congrés Extraordinari.
La reflexió i la presa de decisions sobre l’estratègia política ha de ser el nucli d’aquest Congrés. Per a qualsevol persona interessada en la política, començant per nosaltres mateixos, el debat sobre idees i sobre plantejaments estratègics ha de resultar molt més interessant que el creuament d’acusacions o els retrets respecte de les actuacions passades. El reconeixement a les diferències i a la pluralitat interna és pels que reivindicam noves formes de fer política un aspecte molt important. No podem esser creïbles externament si internament no som capaços d’assumir les diferències. El que hi ha en joc és molt important: la rellevància política, la capacitat d’influència futura dels Verds, i la pròpia pervivència en l’escenari polític, mediàtic i institucional.
Aquesta ponència reprèn la línia de la que ja vaig presentar al III Congrés dels Verds de Mallorca i pot ser considerada la seva actualització. Això vol dir que fa l’èmfasi en tot allò que s’ha produït de nou des del III Congrés, i en la manera com condiciona la reflexió d’estratègia política, refermant els mateixos arguments que s’expressaven en aquella ponència. Vol dir també que assumeix plenament, estalviant la seva repetició, les consideracions de caràcter més general de la ponència anterior, tals com la lectura dels resultats de les eleccions de maig de 2003, la necessitat d’autocrítica i renovació del discurs, l’ampliació dels àmbits en què hem de posicionar-nos (autogovern, qüestions socials com sanitat i educació, etc.) per evitar centrar-nos de manera gairebé exclusiva en qüestions ambientals, l’aposta per una política d’aliances tendent al reforçament de l’esquerra alternativa i l’estratègia de creixement del partit a partir d’una vocació de col·laboració amb els nous moviments ciutadans.
Llegir els resultats electorals
La ponència presentada al III Congrés ja incloïa una lectura dels resultats de les eleccions municipals i autonòmiques de juny de 2003. S’hi deia, per sintetitzar, que aquelles eleccions havien significat la crisi de la il·lusió segons la qual Els Verds estam a punt de fer la gran explosió. Les llistes verdes en solitari tornaven a fracassar.
A Mallorca, es parlava d’una satisfacció sense triomfalismes respecte dels resultats de la coalició Esquerra Unida-Els Verds. Hi va haver un petit avanç en nombre de vots i un petit retrocés en percentatge i, al mateix temps, un avanç significatiu de la presència municipal: creixement a Palma i més implantació a pobles. La ponència també reconeixia que la coalició Esquerra Unida-Els Verds va projectar una imatge d’aliança poc creïble (coalició de darrer moment, amb imatge de no ser volguda per les parts) que va pesar sobre els resultats.
Passats els mesos, se’ns apareix com a més important posar l’èmfasi en una altra consideració que ja es feia: que, a més dels resultats propis, hi va haver la dada essencial de la derrota del Pacte de Progrés, i del sentiment de frustació provocat entre la ciutadania progressista. Cal no perdre de vista que, entre l’electoral al qual ens adreçam, aquesta és una realitat molt més rellevant que els resultats particulars d’un o altre partit.
El març de 2004 hi va haver eleccions generals. Deixant ara de banda les anàlisis de l’escena estatal, al nostre àmbit cal fer una lectura de la participació a la coalició “Progressistes de les Illes Balears” que ens refermerà en la voluntat d’unitat d’acció entre les forces que en formaven part. Només pot parlar dels resultats electorals de “Progressistes” com un fracàs qui faci anàlisis polítiques interessades. En les circumstàncies extraordinàries del 14-M, els 40.000 vots aconseguits posen de manifest moltes més possibilitats que mancances. L’experiència de la coalició ens va mostrar, a més, la coincidència bàsica de proposta política entre els quatre partits, i (el que és més important) la simpatia amb què era rebuda per les gents de l’esquerra, de l’ecologisme i del nacionalisme progressista.
Les eleccions europees de juny de 2004, en canvi, varen significar el punt més baix en la història de participació política dels Verds de Mallorca. Sense presentar-nos, i sense donar suport a cap opció, vàrem transmetre un efecte d’absència de l’arena política que encara ens pesa. L’elector verd balear devia trobar-se desconcertat entre uns Verds que declaraven no presentar-se, una altra llista verda, uns verds de l’estat en coalició amb el PSOE i una ICV en coalició amb IU.
Respondre a l’electorat
Qualsevol estratègia política ha de partir de la voluntat de respondre al que el nostre electorat (el que tenim i el que hem d’aspirar a tenir) espera d’un partit com Els Verds. Un electorat que, com no pot ser d’altra manera, té molt més interès en les propostes dels partits i en les seves capacitats per incidir en la realitat que en les seves disputes internes.
L’electorat verd vol, naturalment, fidelitat als propis plantejaments. Això significa que vol nitidesa en les posicions més avançades des del punt de vista ambiental, i també des del punt de vista social i democràtic. A més d’això, l’electorat verd d’ara i aquí (de Mallorca i de l’any 2004) espera de nosaltres que combinem el manteniment d’un espai clar d’ecologisme polític amb la capacitat de suma amb altres forces d’esquerra.
La tradició de l’ecologisme polític, amb dècades de vida i de presència creixent a molts de països (europeus, primer, i de tot el planeta després) constitueix l’esquelet irrenunciable del nostre discurs. Un discurs que, en referència als discursos imperants als grans partits, s’ha de reclamar sempre com a discurs alternatiu. Els seus components bàsics són la denúncia de les contradiccions del model de producció actual en un planeta vulnerable i de recursos finits, el compromís amb la pau i amb l’equitat entre el Nord i el Sud i la defensa de la radicalitat democràtica. No hi ha renúncies possibles a aquest nucli en què sempre cal aprofundir.
En la història de l’ecologisme polític, però, hi ha hagut tendències, o temptacions, davant les quals s’ha de mostrar claredat. Una d’aquestes és la vella idea de “no ser d’esquerres ni de dretes”. Els Verds ens volem inequívocament d’esquerres: una altra cosa, en un temps de domini de la dreta més depredadora del medi i contrària a la pau i a la justícia global, seria un sarcasme. Afirmar que no som ni d’esquerres ni de dretes, o sumar-se a la cursa pel “centre sociològic”, són frivolitats que els resultats electorals desautoritzen.
Els Verds som d’esquerres perquè compartim amb la tradició de pensament de l’esquerra la denúncia d’un model (econòmic, social, de producció) que al mateix temps sotmet l’ésser humà i depreda els recursos. Som d’esquerres perquè feim nostres, amb tot el convenciment, els valors clàssics de la llibertat i la igualtat, així com la defensa dels serveis públics com a garantia d’igualtat d’oportunitats. Al mateix temps, hem d’estar compromesos amb la renovació del discurs de l’esquerra, que posi l’accent amb la necessitat de ser i exigir sempre comportaments i institucions radicalment democràtics.
La construcció d’un espai d’esquerra verda, espai de confluència entre l’ecologisme polític i l’esquerra transformadora, ha d’esser una prioritat de la nostra organització
Redefinir la posició en l’escena estatal
En l’escena política estatal, les opcions polítiques verdes “pures” segueixen sense emergir. Moltes lectures han subratllat, dels resultats de les eleccions generals i europees, el declivi d’Izquierda Unida. A aquesta dada innegable se li ha d’afegir una altra: els resultats de les llistes verdes en solitari són pitjors que mai. A les darreres eleccions europees, una única llista “verda pura” va obtenir els mateixos resultats, aproximadament, que qualsevol de les tres o quatre llistes que concorrien en eleccions anteriors.
Resultaria enganyós al·legar aquí els càrrecs obtinguts gràcies a les aliances entre la Confederació dels Verds (avui Partit Verd Europeu) i el PSOE: hi ha hagut escons, però ni hi ha hagut visibilitat política ni hi ha perspectives que, a partir d’aquesta aliança, es pugui construir un espai verd d’interès. A l’ombra del PSOE no es possible créixer cap a espais atractius d’esquerra alternativa.
El panorama de conjunt és, per tant, el que ofereixen una Esquerra Unida en declivi, uns “verds purs” marginals i uns verds tapats pel PSOE: és a dir, un escenari de crisi i d’incertesa per al conjunt de l’esquerra alternativa.
Val a dir que Iniciativa per Catalunya-Verds representa, atesos els seus resultats, una referència positiva. Només els dispensadors professionals de certificats d’autenticitat verda posen en qüestió que ICV és un partit amb un missatge, una pràctica política, una imatge i una base electoral perfectament homologable al que a Europa són els partits verds.
La política estatal dels Verds de Mallorca hauria de partir d’aquest escenari per marcar-se unes directrius d’actuació diferents a les seguides fins ara:
Preparar el 2007
Els nostres objectius per a les eleccions municipals i autonòmiques de 2007 són els esmentats abans: el reforçament de l’ecologisme polític, el reforçament de l’esquerra alternativa i la contribució a derrotar la dreta a través de governs (autonòmic, insulars, municipals) d’esquerra plural.
Les aliances electorals amb què Els Verds ens hem de presentar a les eleccions no poden ser ni tacticistes ni de darrer moment. La política d’aliances s’ha de basar en les afinitats polítiques. “Estar obert a diferents possibilitats” sona raonable, però corre el risc de ser un principi que es tradueixi en trajectòries erràtiques o que doni lloc a coalicions que no transmetin credibilitat a l’electorat.
La meva ponència del III Congrés parlava de consolidar i fer estable la coalició Esquerra Unida-Els Verds. Aquest objectiu és plenament vigent i hauríem de parlar, a dos anys i mig de les eleccions, de l’objectiu de construir un espai creïble d’esquerra verda. Aquest espai hauria de partir del que avui és Esquerra Unida-Els Verds però hauria de tenir capacitat d’atracció (i de participació a tots els nivells) de persones que ara no són de cap dels dos partits i que representen sensibilitats a potenciar.
La proposta hauria de traduir-se en un nou acord polític en el qual Els Verds mantenguin la seva dinàmica i el seu espai propi, que sigui quelcom més que la suma de les parts i suposi un pas qualitatiu en la construcció d’un nou referent polític.
L’estratègia dels Verds per a les eleccions de 2007 no s’esgota en la construcció d’aquest espai d’esquerra verda, sinó que ha de contribuir , en la mesura de les seves possibilitats, en la conformació d’una nova majoria d’esquerra plural, que inclogui la resta de forces del nacionalisme progressista .
Cal transmetre de manera inequívoca la nostra vocació de conformar aquesta majoria d’esquerres, enfront de la temptació hegemonista d’un PSOE que mai no podrà representar una part molt significativa de l’electorat d’esquerres. L’esquerra alternativa ha de mostrar vocació de govern i demostrar, al mateix temps, que és necessària per escorar cap a les posicions més de progrés qualsevol fórmula possible d’esquerra plural.